Nous documents de la Linera
Maria Gorina Esteve
Un viatge en el temps a l’antiga fàbrica de la Linera. Gràfics de producció, fórmules de laboratori, estadístiques d’hores treballades, memòries... Un compendi tècnic per conèixer una mica més aquella època fosca de la postguerra. Va ser en aquests anys quan es va comptabilitzar el major nombre d’homes i dones com a treballadors de la fàbrica de Parets. Aquests documents ofereixen el punt de vista de qui havia de mirar pel negoci. Són el testimoni valuós del responsable de la conducció de l’empresa, però, sota la fredor dels números i les estadístiques, hi havia les històries de moltes famílies paretanes.
El maig del 2012 l’Arxiu Municipal de Parets va rebre una donació de documents que feien referència a la desapareguda fàbrica tèxtil la Linera. Aquesta documentació ha afegit dades noves a l’estudi ja publicat sobre l’antiga colònia tèxtil del poble. Els fills d’Eugenio Prat Comerma, que va ser director tècnic de la fàbrica durant la postguerra, en van fer la donació.
La major part d’aquestes noves fonts comprenen els anys de 1942 a 1952, època en què els fills d’Eugenio Prat confirmen que va dirigir el complex fabril. Eugenio Prat havia estudiat enginyeria tèxtil. En aquesta etapa formativa va coincidir amb Antoni Feliu Marquès, fill de Josep Feliu, amo de la fàbrica.[1] Posteriorment, l’1 de juliol de 1942, va entrar a treballar a la Linera i va estar a l’empresa fins que va tancar, el 1971.
Quan va començar a treballar a la Linera, tenia 27 anys i se li va donar la responsabilitat de dirigir la factoria. Acabada la Guerra Civil, en ple franquisme autàrquic, eren moments de serioses dificultats econòmiques, polítiques i socials.
Va ser director en els anys més obscurs del règim, just quan Josep Feliu desplegava el seu poder benefactor. El patrici tèxtil va invertir en dues edificacions importants al poble: l’església, el 1946, i una guarderia per als fills de la colònia, el 1947. A continuació, el consistori municipal va concedir el títol de fill adoptiu a Josep Feliu i, l’any 1948, el govern franquista va concedir a l’empresa el títol d’“Empresa Modelo”.
La Linera es feia omnipresent en la dura postguerra paretana. La dimensió reduïda de la població, 2.325 habitants el 1950, facilitava que Parets fos permeable a la determinant influència de l’empresa.
Vuit llibres, dels dotze de què consta aquesta donació, pertanyen a aquesta dècada (1942-1952) i contenen informació bàsicament tècnica. Els altres quatre volums corresponen als anys de 1953 a 1970. Els textos es presenten enquadernats i escrits a màquina. Els gràfics, dibuixats a mà i colorejats, són un compendi estadístic de l’activitat fabril. El fons també conté còpies de discursos, de dos certificats i de dues fotografies.
A la documentació, s’hi pot trobar des de les normes i l’organització de la fàbrica fins a una memòria sobre assumptes del personal. També hi ha infinitat d’estudis sobre diferents primeres matèries utilitzades a la factoria. Gran part d’aquest material aporta informació abundant sobre la quantitat de proves (amb les seves fórmules) practicades per les diferents seccions. L’àmplia informació va acompanyada de gràfics i estadístiques que ajuden a fer-ne més entenedor el contingut. Es fa menció de les mancances i dels canvis que necessitava l’empresa per millorar i ser més competitiva. En un dels apartats, es fan constar les millores fetes a tot l’espai de la colònia en aquella dècada. Els continguts i els resultats de tota aquesta documentació van estar sota la tutela i supervisió del director Eugenio Prat.
Una dècada de la Linera, 1942-1952. Treballar enmig de dificultats
Aquests deu anys es situen en plena postguerra espanyola. La fàbrica, després de l’experiència cooperativista de la Guerra Civil, va iniciar una nova etapa l’any 1939, ja sota el règim franquista. L’empresa va retornar a mans dels antics propietaris, Antoni i Josep Feliu Prats.
Els trets més significatius d’aquell període van ser la repressió política, la misèria, el racionament dels productes bàsics i l’estraperlo. A nivell econòmic, el nou règim autàrquic controlava i intervenia en tots els aspectes. En les indústries, hi havia dèficit de carbó, de gasolina i de primeres matèries com el cotó, bàsic per a algunes branques tèxtils. La maquinària era vella i es feia necessària una renovació. Les restriccions elèctriques van estar presents durant tota la dècada, amb l’inconvenient que impedien treballar la setmana sencera i obligaven a fer horaris laborals canviants. Tot i això, segons els informes, els talls de llum no van ocasionar grans pèrdues a la producció.
|
Dades de les restriccions elèctriques a la fàbrica la Linera[2] |
|
|
Anys |
Durada de la restricció |
|
1943-1944 |
- |
|
1944-1945 |
- |
|
1945-1946 |
193 dies |
|
1946-1947 |
74 dies |
|
1947-1948 |
65 dies |
|
1948-1949 |
207 dies |
|
1949-1950 |
160 dies |
|
1950-1951 |
104 dies |
A falta d’informació del període de 1943 a 1945, les dades mostren que l’exercici 1948-1949 va ser el pitjor pel que fa al subministrament elèctric. Les empreses es veien obligades a buscar altres fonts d’energia. La Linera utilitzava la màquina de vapor, el motor a gas, el dièsel matacàs i el dièsel GMC i el motor Lancia (segons relació de 1953/4). Els talls de corrent van durar fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Algunes de les comandes de carbó que subministrava la Sociedad Hullera Española eren de tan baixa qualitat que resultaven inaprofitables.
La consciència empresarial
En aquests anys, els empresaris eren conscients que era necessari renovar la maquinària obsoleta per poder ser més productius. En aquesta línia, la direcció de la fàbrica de Parets va engegar un estudi per millorar la qualitat dels seus articles i poder competir amb els millors industrials del país. En aquest estudi s’hi exposa que “Hay que cambiar mucha maquinaria, por antigua y desgastada... No empeñarnos en fabricar artículos para los que no dispongamos de la maquinaria adequada... Hay que tener en cuenta que por no existir otras industrias similares en la localidad, tenemos que enseñar y formar nosotros a todo el personal.” [3]
Obtenir primeres matèries de més qualitat, millorar els productes i aconseguir personal especialitzat, eren les prioritats de la direcció. “No puede exigirse el rendimiento máximo de los telares por las calidades bajas de las materias de hoy dia y por ser difícil el perfecto funcionamiento de los telares debido al limitado número de contramaestres, careciendo además de buenos operarios.”[4]
En aquesta dècada, la Linera va reorganitzar els cinc rams de què constava la factoria: el del tissatge, el de l’aigua, l’auxiliar, l’administratiu i el dels serveis socials. Es va nomenar un tècnic per a cada àrea i també un altre per a seccions importants com el tint, el laboratori, els projectes o la Casa Cuna. La resta de seccions eren dirigides per encarregats ascendits.[5]
Tot i que eren anys difícils, aquesta organització de les activitats i les feines sembla indicar la voluntat de la direcció per trobar noves fórmules i vies per fer augmentar la productivitat de la factoria.
Els obrers i les obreres
És desconcertant comprovar com, en una època de grans dificultats per a la indústria, la Linera va augmentar considerablement el nombre de treballadors.
|
Mitjana de treballadors/es ocupats/des per la Linera[6] |
|
|
|
|
Anys |
Aprenents |
Operaris |
Total |
|
1943-1944 |
54 |
429 |
483 |
|
1944-1945 |
57 |
449 |
506 |
|
1945-1946 |
42 |
484 |
526 |
|
1946-1947 |
62 |
494 |
556 |
|
1947-1948 |
58 |
526 |
584 |
|
1948-1949 |
53 |
536 |
589 |
|
1949-1950 |
64 |
541 |
606 |
|
1950-1951 |
49 |
570 |
619 |
Aquestes dades ofereixen una nova perspectiva detallada sobre la quantitat de persones ocupades per la Linera en aquells anys. Fins ara, es disposava de la xifra de 497 treballadors ocupats el 1946 i la poc concreta de l’any 1959 que xifrava entre 500 i 1000 els treballadors de la fàbrica.[7]
És difícil deduir que la causa del creixement de la plantilla fos per un augment de la producció. Els problemes d’abastament de matèries primeres i de maquinària vella que calia renovar eren un fre per a la fabricació. Una de les raons del creixement de la plantilla podria ser que aquesta maquinària obsoleta requeria de molta mà d’obra per fer segons quins articles. Encara que el ram del tissatge i l’auxiliar van incrementar la plantilla, l’increment proporcionalment més considerable el trobem en l’administratiu (comptabilitat) i en serveis socials (Casa Cuna). En canvi, en el ram de l’aigua el nombre de treballadors va disminuir.
En la dècada dels quaranta, una bona part de la població activa del poble estava treballant per a la Linera. Això confirmava encara més el paper dominant de la fàbrica en el llarg túnel del franquisme. La Linera donava feina, habitatge, servei de guarderia i obria l’espai de culte religiós.
|
Plantilla mitjana de personal en l’exercici 1950/51[8] |
|
|
|
|
|
Oficis |
Operaris |
Aprenents |
Total |
% |
|
Bitlleteres/rodeteres |
106,3 |
2,9 |
109,2 |
17,7 |
|
Ordidores |
23,0 |
1,0 |
24,0 |
3,9 |
|
Nuadores/passadores |
9,3 |
- |
9,3 |
1,5 |
|
Teixidores |
196,0 |
11,8 |
207,8 |
33,6 |
|
Repassadores-oficiales |
60,9 |
- |
60,9 |
9,8 |
|
Mestres |
10,0 |
- |
10,0 |
1,6 |
|
Peons |
23,6 |
0,7 |
24,3 |
3,9 |
|
Oficials |
52,3 |
0,7 |
53,0 |
8,6 |
|
Paradors |
5,0 |
3,8 |
8,8 |
1,4 |
|
Contramestres |
17,1 |
9,6 |
26,7 |
4,3 |
|
Fogoners |
4,0 |
1,0 |
5,0 |
0,8 |
|
Fusters |
6,6 |
- |
6,6 |
1,1 |
|
Paletes |
9,7 |
2,0 |
11,7 |
1,9 |
|
Manyans |
16,5 |
7,4 |
23,9 |
3,9 |
|
Escrivents |
13,2 |
6,0 |
19,2 |
3,1 |
|
Encarregats |
16,0 |
2,0 |
18,0 |
2,9 |
|
Total |
569,5 |
48,9 |
618,4 |
100,0 |
Segons l’estudi, les dades de 1950/1 s’havien calculat fent la mitjana dels diferents oficis i categories i es consideraven les més completes.
Els horaris de treball canviants per la falta de llum provocaven que la producció fos irregular. El servei militar, les jubilacions, les defuncions i altres motius, com el canvi d’empresa i l’emigració, comportaven irregularitats en la producció i els canvis de personal d’unes seccions a altres. Aquestes eren les causes, segons l’estudi, de no poder mantenir personal especialitzat, uns cops per falta de mà d’obra i d’altres per excés.
Seguint el gràfic del 1950/1, el personal femení ocupava el 68,1 % de la plantilla en les especialitats de la preparació, el tissatge (el més nombrós), el repassat i acabat i les mestres. Durant tota la història de la fàbrica, la dona va ocupar sempre, el percentatge més elevat d’ocupació. Les causes per les quals les dones solien deixar la feina eren per casament, per l’elevat nombre de fills o perquè el marit obtenia millores econòmiques .
Un dels grans serveis oferts per la colònia va ser la construcció de la guarderia Casa Cuna, el 1947. D’aquesta manera la dona treballadora podia deixar el seu fill dins un ambient adequat abans d’entrar a treballar a la fàbrica.
El primer any van assistir a la guarderia el 50% dels fills de les mares treballadores amb nens de 0 a 4 anys. L’any 1950/1, el nombre de nens havia disminuït considerablement fins a arribar al 27,5%. Segons l’estudi, la davallada es justificava en el fet que les mares preferien que els seus fills estiguessin sota la custòdia d’un familiar.
El personal masculí era el 31,9% de la plantilla. El formaven peons, oficials, passadors i contramestres (en la part de fabricació), fogoners, fusters, paletes, manyans i escrivents (la part auxiliar) i els encarregats.
Exceptuant el personal especialitzat, els treballadors que es contractaven a la fàbrica eren homes i dones menors de 30 anys. Havien de ser preferentment de Parets amb pares, germans o altres familiars que ja estiguessin treballant a la fàbrica. A més, havien de passar un examen mèdic i superar un exercici de cultura general en el cas dels aprenents. L’empresa pretenia potenciar la feina de l’aprenent amb un temps de formació segons el tipus de feina.
Després de la guerra, es va iniciar una etapa de caiguda dels salaris reals. El salari per hora en l’exercici 1943/44 a la Linera era de mitjana d’1,91 ptes. i el 1950/51, de 4,28. Això suposava un augment nominal del 125%.[9] Encara que els salaris nominals s’incrementessin no s’aconseguia compensar l’alça de preus i les famílies les passaven magres. Una nova llei laboral va establir una sèrie de gratificacions com el “plus de vida cara” i el “plus de cargas familiares”, entre d’altres. L’any 1943/44 les gratificacions representaven un 10,9% del salari total i el 1950/51 un 25,3%; un petit alleujament enmig de tantes dificultats econòmiques.
La producció
L’Estat espanyol acabava de passar una guerra i les famílies vivien veritablement empobrides, amb un poder adquisitiu molt baix. Per tant, hi havia poca demanda en el mercat interior. Per altra banda, la dictadura exigia certes condicions abans d’autoritzar les empreses a exportar els seus productes. El requeriment principal era que s’havia d’importar primera matèria pel mateix valor dels productes que s’exportaven manufacturats (sistema de comptes combinats). En aquest procés, es declaraven partides superiors a les reals per poder importar més quantitat de cotó.[10] Les il·legalitats i la corrupció eren, per tant, un fet sovintejat per molts cotoners i funcionaris públics. A tot això s’hi ha de sumar l’inici de la Segona Guerra Mundial amb els problemes d’abastiment de cotó i d’altres matèries que va comportar i el posterior aïllament internacional del règim franquista per part de les potències guanyadores.
La documentació no aclareix per a qui treballava la Linera, quins eren els seus clients i com va trampejar la falta de cotó, segurament de lli i d’altres matèries primeres. Sí que hi ha informació sobre la baixa qualitat dels materials que, en aquests anys, feia difícil exigir el rendiment màxim dels telers.
Probablement, la producció de la fàbrica anava destinada, en part, cap a l’afeblit mercat espanyol i, en part, cap a la complicada exportació. Prova de la vocació exportadora de la Linera és que una personalitat de la talla de Manuel Ortínez hi va dirigir la secció que s’hi dedicava. Va ser cap al 1948, segons explica en les seves memòries.[11] A més, Ortínez va ser director de CITA (Consorcio de Industriales Textiles Algodoneros).
Els proveïdors eren els qui subministraven el fil, ja fos lli o cotó. Per tant, eren els primers a patir directament la manca de les primeres matèries que es concedien mitjançant quotes (conegudes com a “cupos”). Tot plegat repercutia en el següent procés, el que feia la Linera: teixir, tenyir i acabar. En aquests anys, la fàbrica comprava el lli a les firmes “Hilaturas Caralt Pérez” i “Hilaturas Portolín” i el cotó a “Edmundo Bebié”, “José Font Vilaseca” i “José Botey Riera”.
El nombre de telers en funcionament a la Linera va anar en augment a partir de l’any 1944/45 fins arribar a la màxima activitat el 1947/48, l’any amb menys dies de restriccions elèctriques. L’augment va ser del 40%. A partir d’aleshores, el nombre de telers en actiu es va reduir sensiblement.
L’any 1944/5 va ser l’any amb la producció més baixa. Es van fabricar 945.000 metres de roba distribuïda en 31 articles diferents. En canvi, l’any 1947/8 va ser el millor: 1.702.000 metres per a 56 articles. La producció va tornar a disminuir l’any següent. Es van fabricar 1.281.000 metres destinats a 72 articles.
El 1943/44, els productes de lli constituïen la part més important de la fabricació. Progressivament, aquest gènere va anar disminuint i va ser el cotó el que va guanyar més pes.
|
Telers en funcionament[12] |
|
|
|
|
|
Anys |
Lli |
Raió |
Linayon i viscosilla |
Cotó |
|
1943-44 |
82 |
79 |
---- |
54 |
|
1944-45 |
83 |
54 |
---- |
59 |
|
1945-46 |
67 |
43 |
14 |
92 |
|
1946-47 |
66 |
44 |
77 |
72 |
|
1947-48 |
64 |
36 |
88 |
93 |
|
1948-49 |
65 |
28 |
39 |
139 |
|
1949-50 |
57 |
58 |
29 |
108 |
|
1950-51 |
62 |
78 |
37 |
93 |
|
Producció de telers per fibra en %[13] |
|
|
|
|
|
Anys |
Lli |
Raió |
Linayon |
Cotó |
|
1943/44 |
52,5 |
30,0 |
---- |
17,5 |
|
1944/45 |
49,0 |
24,0 |
---- |
27,0 |
|
1945/46 |
27,0 |
20,0 |
7,0 |
46,0 |
|
1946/47 |
21,0 |
17,0 |
36,5 |
25,5 |
|
1947/48 |
16,5 |
11,5 |
34,0 |
38,0 |
|
1948/49 |
20,0 |
12,0 |
17,0 |
51,0 |
|
1949/50 |
18,5 |
28,0 |
13,0 |
40,5 |
|
1950/51 |
18,0 |
33,5 |
18,5 |
30,0 |
Ara per ara, aquestes dades no es poden comparar amb les d’altres anys anteriors o posteriors a aquesta dècada i, per tant, sense contrast són difícils d’avaluar.
Obres d’ampliació a la fàbrica i a la colònia
Com hem observat, els treballadors van augmentar de manera considerable en aquesta dècada i també l’activitat constructora es va incrementar amb força. Es van fer obres d’ampliació de la fàbrica, eixamplant naus i construint-ne de noves. Es van instal·lar dutxes i lavabos, i es van cobrir els safareigs. Es van obrir nous carrers dins l’espai productiu amb la plantada de xiprers i nous plataners. En un indret, prop de ca n’Oms, es va plantar una arbrada que posteriorment esdevindria el bosquet de la Fàbrica. D’altra banda es va continuar amb la rehabilitació i la construcció de noves vivendes al carrer de Sant Josep i la recuperació de ca n’Oms.
Es va modificar la casa del Director, on s’habilità el pis de dalt per a vivenda i se situà un espai per a la secció de projectes. Es va aixecar una nova porteria al costat de la guarderia amb la instal·lació d’una bàscula. La necessitat de més aigua per als diferents processos tèxtils va fer que es construís una nova canalització d’aigua des d’un pou de la finca Rosalia (can Guasc), propietat aleshores de Josep Feliu, fins al primer pou de la mina de la fàbrica. A més de l’expansió constructora, l’empresa va comprar –sovint de segona mà– construir i transformar diversa maquinària i va traslladar la secció de confecció de Barcelona a Parets.
Dues de les obres que han perdurat més enllà de la pròpia vida de la Linera van ser edificades aquests anys: la nova església de Sant Esteve i la Casa Cuna. Al mateix temps, es van idear nous projectes urbanístics que acabarien fent-se uns anys després.
La Linera, des dels seus inicis, en el segle XIX, va estar sempre en procés d’expansió, tant en l’espai productiu com en el de la colònia. Tot i això, sorprèn com la fàbrica, en una dècada plagada de dificultats, continua invertint en un seguit d’infraestructures.
Durant aquells anys, altres colònies també aprofitaven la manca de cotó i les obligades aturades per arreglar diferents infraestructures. Els talls de llum que la Linera va haver de patir en aquesta dècada explicarien que canalitzés els esforços cap a altres feines com l’ampliació de la fàbrica. També cal apuntar que per Llei de 30 de desembre del 1943 s’insistia a les empreses a invertir en capital fix, o sigui, en maquinària, noves naus i altres instal·lacions.[14]
Els serveis
Si la Casa Cuna va ser un dels serveis més importants realitzats a la colònia, les vivendes van ser una prioritat des del naixement mateix de la fàbrica, el 1880.
L’any 1944, els habitatges existents a la colònia eren ja 78, amb 340 llogaters i, el 1952, 83, amb 345. En pocs anys més acabarien sent 111 els habitatges edificats. En aquesta dècada, el lloguer que es pagava per un habitatge amb contracte renovat eren 26 ptes. Per les cases reformades i amb subministrament d’aigua se’n pagaven 52 ptes. mensuals, però aquestes es limitaven als encarregats.
La posada en marxa de l’economat, l’any 1946, va significar una petita ajuda per als treballadors. Situat a ca n’Oms, l’economat proveïa de productes de primera necessitat a les famílies de la fàbrica.
L’arrendament dels horts també va ser una altra de les possibilitats que va oferir la colònia perquè les famílies omplissin una mica el rebost. El 1948, hi havia arrendades 43 parcel·les al Mas Oms, al Mas Massó i al Camp de les Peces. El lloguer costava 1,05 ptes. al mes i hi havia 210 persones conreant-les.
L’empresa tenia des de feia anys una mena de caixa d’estalvis per als obrers de la Linera. També en feien ús altres persones i entitats del poble, com les germandats de previsió social. L’any 1944, l’11% del personal de la fàbrica hi tenia un compte obert i, el 1951, ja era el 39%. Fins al 1959, no hi va haver cap sucursal de caixa d’estalvis instal·lada a Parets. Per això, aquest servei substitutori de l’empresa va permetre que algunes famílies fessin un petit racó.
Seguint l’esperit de colònia, l’empresa va facilitar el 1950/1 ulleres al 21,30% del personal, sempre sota la recepta mèdica de l’oftalmòleg que l’empresa designava. La relació de l’amo amb els treballadors, com va ser habitual durant tots els anys de funcionament de la Linera, anava més enllà de l’àmbit purament laboral. Els avançaments de sou a treballadors molt necessitats i la compra d’antibiòtics per a casos de malaltia greu eren fets, potser puntuals, però que demostraven un cert lligam paternalista entre l’amo i el treballador. L’empresa, oferint tots aquests serveis, pagava als treballadors el que es podria qualificar de “salari social” que s’afegia al sou que cobraven per la seva feina.
Josep Feliu Prats, empresari conservador i catòlic fervent, va morir el 1951. Amb ell es tancava un llarg cicle a la colònia la Linera. Antoni Feliu Marquès va agafar les responsabilitats de l’empresa en una època, els 50, en què es començaven a notar canvis en la política econòmica del règim i s’iniciava la fi de l’aïllament internacional. L’any 1952, Eugenio Prat va deixar la direcció però va continuar treballant dins l’empresa a Barcelona. Només un any abans, havia rebut per part de Josep Feliu la felicitació per l’èxit aconseguit en l’acabat del teixit inarrugable.
Els darrers anys
Els quatre llibres restants del fons comprenen des de l’any 1953 al 1970. Continuen sent estudis, proves i informes de les seccions de la fàbrica de Parets i Lliçà d’Amunt i també visites tècniques a algunes fàbriques estrangeres.
És interessant comprovar com, poc a poc, el nombre de treballadors va anar disminuint. Segons aquests darrers documents consultats, la plantilla de la Linera, el juny de 1966, seria de 53 treballadors a la nau de Lliçà d’Amunt, 384 a la de Parets i 26 a Barcelona.[15] El 1960, Parets tenia 2.950 habitants i la Linera ja no era l’única indústria del poble. Altres sectors industrials anaven restant protagonisme a la vella fàbrica del camaleó i la dependència dels treballadors cap a la Linera s’anava diluint. L’any 1971, un Pla de Reestructuració del sector tèxtil cotoner va posar fi a gairebé cent anys d’activitat de la primera indústria moderna de Parets del Vallès.
Acabat el viatge al passat, ara convé endreçar-ne la memòria. El repàs d’aquests documents descriu la trajectòria d’una empresa que va marcar durant molts anys la vida i el destí de centenars de paretans. Per ells i per tots els que hem vingut després, és imprescindible preservar les empremtes del nostre món d’ahir.
Bibliografia
CABANA, Francesc. La saga dels cotoners catalans. Barcelona: Proa, 2006.
El 9 Nou, 17 de maig de 2012.
GORINA ESTEVE, Maria. La fàbrica del camaleó. Indústria Linera, una colònia tèxtil a Parets del Vallès. Estudis Locals, 8. Ajuntament de Parets del Vallès, 2010.
ORTÍNEZ, Manuel. Una vida entre burgesos. Barcelona: Edicions 62, 1993.
TERRADES I SABORIT, Ignasi. La qüestió de les colònies tèxtils. L’exemple de l’Ametlla de Merola. Manresa: Centre d’Estudis Bages i Àmbit de Recerca del Berguedà, 1994.
[1] El 9 Nou,17-5-2012.
[2] Resumen estadístico sobre diferentes materias de los ejercicios 1943 a 1951 de la fábrica de Industria Linera de Parets del Vallés. Foli núm. 34. Fons Eugenio Prat Comerma, AMPV.
[3] Recopilación de Memorias, Estudios y Pruebas realizados durante los ejercicios 1942 al 1952 en la fábrica de Industria Linera de Parets del Vallés, pàg. 8. Fons Eugenio Prat Comerma, AMPV.
[4] Ídem, pàg. 4.
[5] En aquests anys, el ram del tissatge (Ballús, Ordóñez) constava de les seccions de la preparació (Sors), de les màquines de parar (Martínez), de les nuadores (Cors, Carreras), dels telers i del repassat (Codina). El ram de l’aigua (Brau, Mirabet, Caballero) es dividia en blanqueig (Fuster), tintoreria (Planas, Moré), estampats (1942-45) i aprestos (Mañosa). Aquests dos rams, el del tissatge i el de l’aigua, eren els de la fabricació i, per tant, els més importants de la fàbrica. Els tres restants eren el ram auxiliar (Camps) amb la secció de la manyeria (Serra), la fusteria (Torret), la construcció (Visa) i les calderes (Jordà); el ram administratiu (Carbonell) amb la secció de la confecció (Moré, Terrades, Artigas, Codina, Castells), la del laboratori (Brau, Mirabet, Armengol, Ametller), la del bazar (Carbonell, Guasch, Pey), la de la comptabilitat (Peix, Guasch), la del magatzem (Almirall), la dels projectes (Terés) i el ram dels serveis socials (Torres) amb la Casa Cuna (Martínez) i l’economat (Artigas). Fons Eugenio Prat Comerma.
[6] Resumen estadístico sobre diferentes materiales de los ejercicios 1943 al 1951. Foli núm. 50. Fons Eugenio Prat Comerma, AMPV. Error en la suma de l’any 1949-50.
[7] GORINA, Maria. La fàbrica del camaleó. Indústria Linera, una colònia tèxtil a Parets del Vallès, pàg. 198 i 222.
[8] Memoria sobre asuntos de personal. Ejercicio 1943 a 1951. Fábrica Industria Linera en Parets del Vallés. Foli núm. 9. Fons Eugenio Prat Comerma, AMPV.
[9] Ídem, foli núm. 6. Fons Eugenio Prat Comerma.
[10] CABANA, Francesc. La saga dels cotoners catalans, pàg. 161.
[11] ORTÍNEZ, Manuel. Una vida entre burgesos. Memòries, pàg. 156.
[12] Resumen estadístico sobre diferentes materiales de los ejercicios 1943 al 1951 de la fábrica de Industria Linera SA en Parets del Vallés, foli núm. 18. Fons Eugenio Prat Comerma, AMPV.
[13] Ídem, foli núm. 19. Fons Eugenio Prat Comerma.
[14] TERRADES I SABORIT, Ignasi. La qüestió de les colònies industrials, pàg. 170.
[15] Estudios e Informes años 1953-1970 Industria Linera SA. I. Informes e hilatura, pàg. 83. Fons Eugenio Prat Comerma.